16 de May. de 2013
L’esperança de l’horitzó
Cap a les dotze de la nit torno a despertar-me. Ja no sé quantes vegades van. El vent sacseja la tenda, a vegades amb cops violents que sento venir de lluny, a través d’un brogit greu i violent, que arrossega l’aire fantasmagòric i fred a través de tota la cara sud-oest de l’Everest fins arribar a la nostra petita tenda. Aleshores tinc temps de tancar-me dins el sac i protegir la cara de l’escarxa que ens cau a sobre, cada cop que la tenda es doblega i tremola amb violència. Dins aquella petita càpsula a més de 7300 m, els segons, els minuts, i les hores, passen amb una lentitud exasperant. No hi ha ningú més al Camp 3 alt, i malgrat que tinc l’Enric al costat, una sensació de profunda soledat acaba contagiant la meva ment. I ho fa malgrat que lluito durant tot la nit perquè no sigui així, intentant pensar en coses positives i agradables; però la foscor, el malestar general per l’alçada, els minuts i les hores passades en silenci, i les rauxes espectrals del vent acaben imposant la seva llei d’angoixa i incertesa.
Penso que mentre la meva vida segueix aquí, congelada enmig d’un món inert i exànime, a 10.000 km la primavera segueix brotant i donant vida a tot el món que he deixat enrere. I sento per uns moments en la cruel soledat d’un pres, que no és la d’estar pres entre uns murs com ho podria estar jo ara, sinó en la crueltat de no poder fer res per tot allò que hi ha darrera les reixes. Penso en la desesperació que deu suposar no poder actuar, no poder comunicar ni intervenir en tot allò que has deixat fora, i sentir com cada segon de la teva vida ho vas perdent tot sense poder fer-hi res. La lluita per mantenir els lligams amb els que estimes deu ser tant desesperada i tant frustrant que penso que res pot buidar tant l’ànima d’un home com el no poder fer res per quedar oblidat.
Aleshores sotmès a aquesta particular presó d’angoixa i de por decideixo obrir el meu mòbil d’Inmarsat i enviar un missatge: “… el vent agita la tenda. Em costa respirar. La vida aquí és difícil i justa. Però suficient per agitar el sentiments d’amor i d’enyorança.”. I aleshores premo la tecla enviar, com aquell nàufrag que llença una ampolla al mar amb un missatge de paper guardat a dins. Imagino que el meu missatge vola cel enllà fins l’estratosfera i la meva mirada es queda fixada al sostre, com la del nàufrag que veu l’ampolla surant i allunyant-se cap a l’esperança de l’horitzó.
