24 de jul. de 2008
MOZART
Suposo que hi ha hagut milers de definicions per a la paraula Art. No les conec, ni les he estudiat, però és d’aquells conceptes, com n’hi ha tants, que malgrat no tenir una definició precisa, tots sabem què son quan ens hi referim. Jo diria senzillament que l’art és tot allò que ha creat l’home per rescatar-nos de nosaltres mateixos. Vull dir de la consciència de viure, que és el més profund i misteriós dels sentiments. Quan aclaparats pel misteri, quan entrem en l’espiral de les preguntes sense resposta, quan l’angoixa del desconeixement ens condueix a l’escepticisme, aleshores hi ha unes paraules, unes simples notes, que ens venen a rescatar per retornar-nos novament al confort de la vida sense inquietuds existencials, a la resignació admesa i assumida basada en la simple reafirmació de que malgrat tot, seguim vivint la vida.
Bé, tampoc voldria donar-li tantes voltes; no sóc la persona adequada. Però aquí al Camp Base, i a la vida en general, puc afirmar que hi han hagut moltes paraules i cançons que m’han salvat la vida. Segurament que cadascú té el seu propi decàleg, i en el meu cas, més cultivat en temes musicals que literaris, en podria fer una llarga llista. I és que, vist així, una de les coses que millor podrien definir una persona seria possiblement aquesta llista. Vull dir que hom podria anar per la vida amb un paperet d’emergència, com qui porta pastilles contra els atacs de cor, i presentar als desconeguts, enlloc de la tarja de visita de rigor, el decàleg personal de dosis d’art de salvament.
Molts coneixeu la meva absoluta devoció pel que crec que ha estat el gran geni de la humanitat: Mozart. No hi ha ningú que hagi arribat tan a prop del que en termes abstractes podríem anomenar La Bellesa Absoluta. La seva música no és romàntica, ni és apassionada, ni és grandiloqüent, ni conceptual, ni subversiva, ni impressionista, ni fatalista, ni ambiciosa, ni transcendent, ni religiosa, ni violenta, ni ofuscada, ni simple, ni lleugera. És simplement la més bella que s’ha composat mai. I amb això, la música de Mozart és al mateix temps tot el que he citat abans i la més fidedigna representació de la creativitat humana: per sobre de tot, la seva és la música escrita per l’ànima d’un home. Potser la primera de la història. Perquè quan escoltes Bach sents la veu de Déu. Però quan sona Mozart, sents l’ànima de l’home. Una de les definicions més genials que he llegit sobre Mozart li va donar J.L. de Vilallonga al gran Arthur Rubinstein, quan aquest afirmà durant un sopar, que la Poesia més les Matemàtiques eren igual a Déu, i l’escriptor li etzibà que Déu, més Poesia, més Matemàtiques igual a Mozart.
Perquè quan la bellesa supera tot el que podem imaginar, fins i tot aquesta pot estar per de sobre la idea de Déu. Perquè en la seva música hi ha la clau del que som i la resposta que ens rescata de nosaltres mateixos. Perquè en les pauses de la seva música, en aquells terribles silencis de pocs segons, hi aflora tota la terrible condició humana. Amb una contundència incontestable. I sempre, sempre, amb una tristesa optimista, amb aquell somriure entre llàgrimes que ens perdona, i que ens allibera. Com conclogué el gran poeta Màrius Torres, en un poema titulat Mozart, “Potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música viure!”.
