22 de mai. de 2011
15h00 – Rescat al Lothse
Una nota molt ràpida sobre el que ha passat aquests dies i el que està passant ara al Lothse.
El dia 20 vam arribar tots al Camp 4, el famós coll sud, situat a 7900 m, i punt de partida de l’atac al cim. Hi estàvem els set, els quatre alpinistes i els tres sherpes. El coll sud és l’indret més tètric en el que he estat mai. I només arribar-hi quatre sherpes estaven enretirant el cos d’un japonès que fa uns dies va morir a 8500 m. Entre això i el fet que feia força vent i boira, l’ambient enrarit estava servit: una manera de deixar les coses clares d’entrada. Al cap d’una hora d’estar al coll sud, dos dels nostres sherpes es van començar a trobar malament. L’enorme esforç que van fer combinat amb l’alçada, els va passar factura. Hi va haver uns moments d’alarma dins la nostra tenda, on estàvem el Nacho, Pasang, Migma i jo. Fins i tot, durant uns minuts, em va semblar que em faltava oxigen, una falsa alarma provocada pels nervis. I és que al coll sud tens la sensació d’estar en una ratonera i no és precisament el lloc més adequat del món per a tenir-hi problemes respiratoris. Finalment els vam posar oxigen i es van anar recuperant ràpidament. La nit va ser difícil, i el vent no parava. Es van fer les 12 de la nit, i els cops de vent no paraven. Les dues circumstàncies van provocar que la moral del grup no fos excepcional, i que ens anéssim apagant a poc a poc. La meva impressió és que malgrat que tots estàvem força bé d’aclimatació i amb prou forces, per les dues circumstàncies anteriors, i per la intuïció que potser encara no era el nostre moment, el cas és que vam dubtar i no vam sortir de la tenda, i vam perdre així l’oportunitat de fer cim el dia 21. I com acostuma a passar en aquests casos, el dia que va ser molt ventós fins a les 3h del matí, va acabar sent un dels millors de l’expedició. Mentre baixàvem ens fèiem creus del magnífic dia que permetia fer cims a les expedicions comercials. C’est la vie!
Però ara, el focus d’atenció es centra al Lothse, vuitmil veí de l’Everest amb 8516 m. A les 14h21 d’hora local, la situació és desesperada. Un grup molt nombrós va fer cim el dia 21, però a hores molt disperses. Un dels primers va ser Carlos Soria, que amb 72 anys i utilitzant O2 va fer cim força aviat. La resta del grup va tardar molt més, fent cim a hores molt esgraonades, però en tot cas força tard. Entre els alpinistes que han fet cim, hi ha el J. Oiarzábal, el Juanjo Garra, el Carlos Pauner i altres alpinistes que han anat arribant amb comte-gotes de tornada al Camp 4, però ja de nit. Però l’andalús Manolo González “Lolo” no va aconseguir arribar al Camp 4. Aquest matí, s’han encès totes les alarmes. La sort és que hi havia una expedició comercial baixant del coll sud, ja que el dia anterior havien fet cim a l’Everest. I la sort que el Camp 4 del Lothse està bastant de pas del camí de baixada de l’Everest. Els alpinistes qui hi havia al Camp 4 del Lothse, molt esgotats, no han pogut fer res pel Lolo: ningú tenia forces per pujar, una prova més dels límits que es sobrepassen en aquestes muntanyes. Així que ha estat la gent de Patagonian Brothers, l’agència dels argentins Damian i Willie, qui de baixada de l’Everest, han emprès el rescat del Lolo. La veritat, és que aquest matí tothom donava per perdut al Lolo. Però ara fa uns minuts, el Damian Benegas y el guia argentí Matoco, han fet un esforça inhumà i han aconseguit arribar fins al Lolo, que sembla ser que estava força a prop del Camp 4. Ha passat tota la nit, una nit dura i llarga a l’intempèrie, i pel que sembla, té fractures a les dues cames degut a una caiguda. El rescat serà difícil i llarg. El miracle de tot plegat, és una expedició comercial que es diu Patagonian Brothers, dirigida pels argentins Damian i Wille. I el fet que al Lothse hi hagués corda fixe fins al cim, posada també per les expedicions comercials. Si no hagués estat per les dues circumstàncies, ara parlaríem d’una tragèdia major.
